Els informes del Grumet

Senyor Capità:

Sabeu una cosa? Em vull dir Leonor (i no catalanitzo el nom perquè no em dóna la gana, perquè en català encara és molt més bonic).

Sí senyor: em vull dir Leonor. Vull ser nena petita i cagar fi, amb aquella caguera clareta-clareta que s’escapa dels bolquers. Vull cagar-me en els pantalons d’un rei i damunt les faldilles d’una reina, caquetes liquades cames avall fins a les sabates, també sabates de rei i sabates de reina. Vull créixer envoltada de coixins i cotó-fluix fins fer-me grandeta i, aleshores, dir amb veu alta i clara: papa, mama, si heu hagut de reformar tota una senyora Constitució perquè una servidora (que és dona) tingui els mateixos drets que un possible germanet meu (home) que mai no va arribar a ser perquè la Genètica és així de burra i d’antimonàrquica, ara que m’he fet gran puc dir-vos i us dic que tinc dret a fer el que em surti del clítoris reial que Déu m’ha donat i que aquí us quedeu, perquè una servidora no acceptarà una feina tan, tan escassa (però tant!), que resulta que només hi ha un miserable lloc de treball en tota la Península Ibèrica, i ocupar jo aquest lloc sense haver fet cap mèrit em faria una vergonya tan ampla i tan profunda que no em deixaria viure i, a sobre, és una feina tan ridícula que no hi ha cap sindicat que la vulgui assumir per fer-se’n portantveu de les seves reivindicacions, perquè no n’hi ha, vès què cony ha de reivindicar una reina més enllà de mantenir el cap damunt de les espatlles i que no es faci justícia amb l’invent de monsieur Guillotin… O sigui que no, que no em veureu el pèl damunt del tron, perquè si resulta que tots som igualets i igualetes jo també reclamo el dret de dir-hi la meva, de triar ofici i possible benefici, d’estar a l’atur, d’estar preocupada per si podré pagar la hipoteca d’un piset de 30 miserables metres quadrats, d’anar a les manifestacions del jovent de la meva edat, d’aguantar la pancarta que em doni la gana (ves que no sigui la de l’arc de Sant Martí), de fer oposicons per poder entrar a Gran Hermano i així fer-me famosa i anar als programes-escombraries de la tele i cridar molt i no saber enganxar un subjecte amb un predicat i, d’aquesta manera, tenir la vida resolta.

O sigui que ja ho sabeu, papa i mama: per començar, me’n vaig a Astúrias patria querida -ja que en sóc princesa- i començaré des de baix, des de les mines. Vull ser minera i afiliar-me a un sindicat, tal com fan tots els miners (les mineres, en conseqüència, haurien de fer el mateix). Si em voleu veure per la tele, estigueu atents a les pancartes de les manifestacions.

Ah! I també vull tenir el dret inalienable d’engegar la monarquia a la merda. Au.

Ostres, com m’agradaria dir-me Leonor, Capità!

[@more@]

Tweet

Senyor Capità:

Estic de mala llet, fet una fera. Aviso. Us ho dic d’entrada perquè sóc persona honesta i per fer-vos saber que podeu deixar de llegir l’informe ara mateix si no us voleu posar vós també de mal humor. Ho entendré i no us ho retrauré pas.

Aquest matí he passat per la Comandància de Marina de Sardenya, secció Hisenda (no us n’estranyeu, aquesta gent són pertot arreu). En arribar a l’illa, ara fa uns quants dies, em van fer arribar una carta (no pas redactada en la meva llengua, que és la mateixa de la de L’Alguer) en què, segons vaig entendre, m’avisaven que m’havia de sotmetre a una sanció. Encara perplex, avui he enfilat cap a la Secció Hisenda de la Comandància, tal com ha quedat dit, i ja, d’entrada, m’han mirat malament perquè he demanat per la finestreta de les amenaces. Es veu que la modernitat que regeix les nostres vides no permet anomenar les coses pel seu nom.

Un cop al davant de la funcionària de torn, he hagut d’assistir, bocabadat, a les explicacions d’un procés que no entenc ni entendré mai per molt que s’esforcin en explicar-me: Diu que jo m’havia equivocat a l’hora d’omplir la meva raquítica declaració de renda. Això ja m’ho van fer saber en una primera carta comminatòria ara fa mig any. Diu que jo vaig protestar per escrit però que, si vaig rebre una segona carta com si ells haguessin sentit tocar campanes vol dir que jo no tenia raó i que ells ni tan sols ho diuen, això, ni ho comuniquen ni ho discuteixen, senzillament t’envien una segona carta dient quina quantitat de diners cal que els paguis i hi afegeixen uns interessos perquè, naturalment, sense els meus impostos la carcassa sencera d’Hisenda s’ensorraria i faria un terrabastall eixordador. I diu que, ara, aquesta tercera carteta, no res, és d’allò més natural senyor meu, aquesta tercera carteta és la comunicació de la sanció (ara en diuen així, de les multes) que he de pagar. Que he de pagar?… i per què, si ja vaig ingressar la picossada de diners que m’indicaven a la segona missiva? Oh, és igual, no hi té res a veure, això d’ara és una sanció per haver-se equivocat i haver-nos fet perdre tant el temps. No foti. Li ho juro. Ara resulta que els ciutadans-navegants no ens podem equivocar? És que nosaltres no sabem si ha estat un error fet amb bona fe o amb mala fe. Caram!, i què fan, vostès, amb els que sempre, sempre, van de mala fe i no els pesquen mai? Això són figues d’un altre paner. Ah, i ara què he de fer, jo?… callar i pagar i aquí no ha passat res? No, s’ha d’esperar. Esperar què? Ha de rebre una altra carta que contindrà el paper que vostè haurà de portar al banc. O sigui que no puc pagar d’una punyetera vegada aquests refotuts 350 euros i enviar-vos a fer punyetes i no pensar-hi més i oblidar la cara que fa vostè, senyoreta? No, no senyor, s’haurà d’esperar. I per què? Doncs perquè segons la llei, les coses han d’anar així. Ja ho entenc, i escolti, perdoni… i aquella llei que obliga a tractar els navegants en la seva llengua, què? Ah, jo d’això no en sé res. Doncs miri que bé. Ploraria.

Per on cau el Síndic de Greuges dels Oceans, Capità?

[@more@]

Tweet

Senyor Capitààààààààà:

Sóc el Llorooooo!!! I us faig aquest informe per dir-vos que ja està, vull dir que ja ho he fet, vull dir que jo ja he fet el que em pertocava, vull dir que ja he fet el que vós m’heu dit que fes. Vós m’ho heu dit i jo ho he fet.

I també us vull dir que si a partir d’ara les coses no rutllen ja no és cosa meva, perquè quan vós, de bon matí, m’heu dit Lloro, vés a avisar el Contramestre i digues-li que vingui, jo he anat volant volant a trobar el Contramestre i li he dit ben claret claret Contramestre, el Capità us busca. Perquè un servidor, encara que la mare Natura l’hagi fet lloro, sap molt bé què és un contramestre i què és una ordre, així és que no té cap problema per anar a trobar contramestres sobretot sobretot si, del que es tracta, és de complir ben acomplerta una ordre.

I si el Contramestre no us ha vingut a veure, cosa que ignoro però que podria haver-se donat perquè com més anem menos valem i la gent s’està tornant molt despistada, jo ja me’n desentenc perquè ja no entra dins de les meves competències llorístiques estar pendent de l’encert o desencert dels qui tenen l’obligació de complir religiosament amb el seu càrrec, que per alguna cosa tenen el càrrec i és d’esperar que facin el que han de fer, encara que, tal com va el món, potser és esperar massa. Però jo, d’això, en cas d’haver-se esdevingut, ja no en sóc responsable.

I que consti que quan m’heu donat l’ordre d’avisar el Contramestre jo ja m’ho he ensumat, eeeeeeh!!! Que consti que m’ho he ensumat i que fins i tot li he dit al Grumet Vols jugar-t’hi alguna cosa, Grumet, que avui enfilem cap a Sicília? Vols-t’hi jugar alguna cosa, Grumet? I el Grumet m’ha dit Lloro no m’atabalis que prou feina tinc perquè es veu que el Grumet estava molt i molt enfeinat, però això no treu que jo ho hagi ensumat.

Perquè oi, Capità, que salpem cap a Sicília? Oi que sííííí???… Quèèèèè???… Que ja fa vuit hores que hem salpaaaaaaaaaat???… I per què, si es pot saber, a mi ningú no m’informa de reeeeees??? Eeeeeeeeh???

el Lloro

[@more@]

Tweet

Senyor Capità:

Avui, de bon matí, he tingut una llarga, llarguíssima conversa amb l’albatros que cada dia, amb reverent paciència, ens du el diari perquè mai ningú pugui dir que naveguem totalment al marge del que passa en aquest món que nostrusenyor ens ha donat i en el qual, per sort, hi ha més aigua que no pas terra.

El pobre albatros diu que porta al damunt una depressió que no se l’acaba. I afegeix que això de traginar notícies amunt i avall cada dia pot acabar amb la psique de qualsevol.

No m’estranya, pobra bèstia! Aquests darrers dies jo també m’he quedat de pedra (amb la psique destrossada encara no perquè es veu que la meva és un pèl passota) en saber que no massa lluny d’on som disset persones van perdre la vida totes vestidetes de militars, amb les armes posades, perquè es veu que eren on eren per defensar la pau i la democràcia en un país on aquestes dues coses diguéssim que no hi tenen arrels gaire profundes. I a mi em sembla, Capità, que si la pau i la democràcia s’han d’imposar a força d’armes aquest món no volta rodó. A mi tot això em recorda la facècia estúpida i estèril de les croades medievals, què voleu que us digui. I em ve una mala llet, quan hi penso!

També val a dir que els diaris en van anar plens, d’aquesta notícia, perquè es veu que 17 és un número que impressiona molt, en canvi parlar dels milers i milers de persones que moren cada dia pels voltans del lloc fatídic on es van estabellar aquests 17 és una cosa tan normaleta que no paga la pena fer-ne escarafalls ni posar-ho dia rere dia als titulars dels diaris, que només venen una munió d’exemplars si el número és contundent: 17.

Ahir un servidor llegia també, esgarrifat, que estan fotent fora de no sé on una gent que s’hi estava per no sé què (jo, d´història, en sé poqueta cosa) i que els que havien de marxar s’hi resistien, i cridaven, i s’esquinçaven les vestidures, i ploraven, i els soldats que els feien fora ploraven també, perquè es veu que no tenen massa clara la feina que estan fent, i que tot plegat era un mar de llàgrimes, una cosa digna de ser vista, i un servidor ja no entén res de res. No es podrien muntar les coses sense que ningú hagués de plorar? No en tenim prou amb el desastre que sovint ens passa d’ulls endins que, a sobre, hem de plorar pel que passa d’ulls enfora? Que ens hem begut l’enteniment, senyor Capità?

Total, que al pobre albatros no m’ha quedat més remei que aconsellar-li que reposi. L’he eximit de la feina diària de dur-nos puntualment les notícies, li he preparat un raconet aquí dalt, al costat d’allà on viu el Lloro (em sembla que no hi haurà problemes perquè són molt amics) i a veure si amb uns quants dies d’aire de mar i absència de bestieses, el pobre animal es refà. Espero que us sembli bé, la idea.

Pel cert, aquesta nit tenim festa grossa al Vaixell, Capità. I tothom reclama la vostra presència. Ens volem acomiadar ben acomiadats d’Istambul. Ja sé que teniu les ordres donades per salpar, la propera matinada, cap a Alexandria. Serà un plaer visitar la ciutat on la saviesa humana va incendiar la biblioteca més espectacular que ha existit mai. Un autèntic plaer. Espero que l’albatros no arribi a conèixer aquest detall. Del contrari, pobre ocell, no aixecarà el cap mai més.

Sempre a les vostres ordres, Capità.

[@more@]

Tweet

Senyor Capità:

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé! Salpem cap a Atenes d’aquí no res, ja ho sé. Però és que m’ha costat tant, però tant!, refer-me de la collonada aquella de la Comandància de Marina, que ara que ja em començo a veure les orelles tinc pressa per dir-ho: UF!

Vós mateix vau anunciar que probablement un servidor en faria cinc cèntims, d’allò de les oposicions a grumet. I allà van els cinc cèntims, no fos cas que algú els recollís i me’ls sabés explicar: Per què cony serveix, tanta mandanga?

Jo vaig acabar amb un mal de cap i una mala llet, que la feina ha estat meva per recuperar l’alè! Oh, i, a sobre, gairebé que em foten fora del tribunal aquell perquè diu que no en sé, jo, d’examinar els aspirans! I tot perquè, en el que en diuen l’exercici pràctic, n’estava tan tip, de sentir el nom, el cognom, l’origen etimològic, les característiques, els simbolismes, les ratlletes cap aquí i cap allà, el fons i la forma del Mestral… que vaig acabar preguntant a l’aspirant en qüestió: Però escolta, nano, bufa o no bufa? I el paio encara s’està pensant la resposta!

Jo no me’n fio, dels que han estudiat molt però no han navegat! Gens ni mica! Però es veu que el meu estil ja no s’estila, ves! Doncs que els bombin a tots plegats!… Tenia unes ganes de dir-ho als quatre vents!… Ai, no, que són vuit!… I bufen! Cony, si bufen!

Au, ja ho he dit!

A quina hora salpem, cap a Atenes? De matinada? Molt rebé.

Ja m’enfilaré al pal més alt per dir-vos com tenim el temps, senyor Capità! Sort que vós sou un capità com els d’abans, hòstima!

[@more@]

Tweet

Estimat Grumet:

Fa molts, molts, dies que vam arribar a un pacte, consistent en que tu faries els informes dels dies parells i jo els dels dies senars. Ha estat un pacte impossible de complir fins ara per la circumstància no prevista d’una ordre fulminant que ens va arribar de la Comandància de Marina (dels qui manen, que diries tu): que ens traslladéssim ràpidament a la seva seu per fer de tribunal dels aspirants a capitans i a grumets. D’això ja en parlaràs tu demà o un altre dia parell que et vagui (i que consti que em moro de ganes de llegir l’informe que -n’estic segur- faràs sobre aquesta feta anomenada "oposicions"). Jo vull parlar d’una altra cosa.

Vull parlar de l’escalforeta que em va omplir l’ànima en retornar al Vaixell després de la temporada nefasta que hem passat tu i jo a la Comandància. Vaig tornar a bord amb l’ànim per terra, arrossegant els peus i amb un Grumet (tu) sense esma, enganxat a les meves soles. I tot va ser pujar al Vaixell com il·luminar-se’m la vida. Sé que a tu et va passar el mateix perquè, quan ens vam mirar amb estupor meravellat, tots dos fèiem la mateixa cara de sòmines, la boca ben badada, el cor gairebé aturat. A pocs metres d’una platja de Corfú, el Vaixell restava, i resta, ancorat amb tanta vida a dintre que em vénen les llàgrimes als ulls cada vegada que me’l miro i remiro. I que quedi constància que no faig altra cosa que mirar-me’l, embadalit, d’ençà que hem tornat. Encara sento, ben vives a la pell, les càlides abraçades que ens van rebre, els somriures francs, l’amistat generosa de tots els qui ens havien esperat, pacients, i ens van obsequiar amb mirades de complicitat, amb menges delicioses fetes a base de maioneses sense ou, d’embotits suculents, d’exquisides postres vingudes de l’experiència d’altres terres i de la ferma voluntat d’una hospitalitat que ennuega.

Avui al matí, tot mirant els que entren i surten, els que esmorzen, els que es banyen, els que paren la fresca a sota dels magnoliers, els que dinen, els que se’n van a donar un volt amb la certesa (ells la tenen i jo també) que tornaran a l’hora de sopar, els que tracten en Cisco com si el coneguessin de tota la vida, els que m’han abraçat quan m’han retrobat i jo els he abraçat a ells perquè ha estat un goig retrobar-los… avui al matí, deia, en constatar tot això, he pensat que això precisament és el millor que li pot passar a un Capità: que el Vaixell no el necessiti per continuar navegant i, malgrat tot, que l’esperi amb devoció a una illa com Corfú. El Vaixell sencer convertit en illa. En placidesa d’illa. En placidesa i confort d’illa.

Crec, estimat Grumet, que puc ser ben feliç amb el que tu (perquè ho has fet tu) has aconseguit: Que aquest Vaixell sigui casa nostra, sigui una casa immensa perquè és la casa de tots els que hi viatgem i perquè aquí no hi ha ningú que hi sigui a la força.

Així doncs, és un plaer per a mi anunciar que avui, mentre en Cisco es cuidarà de servir un sopar dels seus, el Vaixell salparà tan lentament que ni us n’adonareu. I que posarem rumb a Delfos. I que, en el sopar, tothom està convidat a formar part de la taula del Capità. Que serà una taula immensa ben parada a proa.

Apa, Grumet! Anima’t! Perquè tenim molts motius per estar animats! Som, tu i jo, éssers afortunats! Ves qui m’ho havia de dir…

El Capità

[@more@]

Tweet

Senyor Capità i senyor Grumet:

Sóc el Lloro. No sé si avui és dia parell o dia senar perquè ja no toco ni quarts ni hores. Només us escric breument per dir-vos que ja n’estic tip.

Mentre vosaltres dos continueu fent el paperina a la Comandància de Marina amb no sé què cony d’unes oposicions, aquí el personal es desespera. Jo ja sé que els primers que dueu una emprenyada fins al monyo sou vosaltres, ho sé i ho entenc perquè si a mi em toqués la broma de formar part d’un tribunal per jutjar altres lloros també arrossegaria una lluna com un temple. Tot això ho entenc molt bé perquè no és pas estúpid, un servidor. Val a dir que, des que tinc consciència de tenir consciència m’he fixat molt i molt en el Grumet, o sigui que, d’estúpid, res de res.

I he de dir que quan un té una desgràcia (verbi gràcia: haver d’estar-se anys i panys a la Comandància de Marina per complir ben complides ordres donades des de dalt, encara que siguin ordres absurdes com la majoria d’ordres que donen els que viuen enfilats en un pal de paller, que es pensen que en saben molt), deia que quan un té la desgràcia de ser un desgraciat no pot arrossegar amb ell un vaixell sencer.

M’explico: Nàpols és molt bonica. La badia, un encant. El vinet que es pot beure per aquests indrets, bo, bo, bo. Ara bé… sabeu els dies que fa, que som aquí? Jo ja n’he perdut el compte! I ja sé de gent que s’hi està buscant pis, a Nàpols. D’altres ja desbarren perquè diu que es faran akupes de les cases de Pompeia, amb la consegüent perplexitat i alarma de l’Alt Comissionat per a la Defensa del Patrimoni Històric Nacional. Hi ha un membre de la tripulació que avui, de bon matí, ha sortit del vaixell amb un compàs i una cinta mètrica perquè diu que vol prendre molt ben preses les mides del cràter del Vesubi i jo… què voleu que us digui, tot plegat em fa patir, perquè si la gent comença a perdre la xaveta, jo ho començo a veure tot molt fotut.

Vull dir que com que vosaltres dos és ben segur que la perdreu, la xaveta (si no l’heu perduda encara), no cal pas que la perdi ningú més, perquè el desgraciat té l’obligació moral de no estendre la seva desgràcia més enllà del cercle que es pot dibuixar agafant com a radi el seu nas (alguns, la seva panxa) i prou. Ja sé que els de la Comandància de Marina estan més sonats que una campana i que, des de fa mil·lenis, no volten rodó, però no ens feu ballar a tots el vals de tort. Amb dos que acabin marejats n’hi ha ben bé de sobres.

Vull dir que apa, siau! Nosaltres salpem. Sense Capità i sense Grumet (ja us incorporareu a la ruta via lanxa motora, o helicòpter, o fax, més endavant, quan hàgiu acabat de fer el préssec jutjant l’injutjable).

He parlat amb el contramestre i amb el timoner. Diuen que d’acord, sempre que, després, no n’hagin de patir les conseqüències. Jo els he dit que, per les conseqüències, no cal que pateixin. Que l’única conseqüència sóc jo, perquè sóc l’únic responsable d’aquesta partida cap a les illes gregues, i que vosaltres dos sou ànimes compassives i pietoses que entendreu perfectament que, de l’estat actual de les coses, tothom en té el pap ple i un servidor ja n’està fins al bec.

Apa, ja ho sabeu! Contramestre! Vinga, som-hi! Què?… Que com s’arriba a les illes gregues?… Cony, anant-hi, no et fot! Vós tireu cap allà!… No, cap allà, us dic!… Exacte. A la que veieu terra, li pregunteu: ets una illa grega? Si us diu que sí, ja ho tenim! Ves si n’és, de fàcil, navegar! Hòstima, també! És que tot s’ha d’explicar, coi!

Vinga! Tothom a punt, que salpem! Va, maniobra de sortida del poooooort! Iiiiiiuuuuupiiiiii!!!

Ja vindreu, Capità i Grumeeeeeeet!!! Iiiiuuupiiiiiii!!!

[@more@]

Tweet

Senyor Capità:

Dia parell. Em toca a mi, tal com vam quedar.

I vull dir-vos que m’encanta veure-us cantar i ballar i fer xirinola i parlar amb tothom i fer excursions per Còrsega i arribar a la nit tan cansat i tan content. Us recordo que un servidor s’ha passat una llarga temporada burxant-vos sense compassió només per intentar la difícil operació de fer-vos reaccionar. I tant, que me n’alegro, de tot plegat!

Només us anuncio un perill: compte amb els fums! No us pugessin pas al cap! Perquè, d’ençà que parleu (vull dir: d’ençà que sou persona), tot el personal us lloa com si fóssiu un incomprès heroi, fins i tot hi ha hagut qui ha cantat les vostres excel·lències en un exercici d’imaginació sublim. I, a mi, els extrems sempre m’han fet una por terrible. Perquè… ni calbs ni amb perruca, senyor Capità! A veure si ara resultarà que sou un personatge celestial després d’haver-vos aguantat el que jo us he aguantat, fumata blanca inclosa (només de pensar en el dia que ens vau muntar el conclave dels collons ja em vénen esgarrifances!).

Vull dir que no em vull veure en la tesitura d’haver-vos de lligar un cordill al turmell perquè no voleu més amunt de l’atmosfera que ens envolta. Ja seria el colmo, heure-me-les amb un estel d’uniforme, pipa i gorra incorporades!

Pel cert, aprofito l’avinentesa per reproduir-vos una vella cançoneta que cantava la meva àvia. Ja us la vaig deixar anar el dia d’aquell casament a bord, el punt de partida del viatge que ara estem fent, quan em vau preguntar, amb cara de pomes agres (agres-agres), que d’on cony havia sortit tanta gentada, i que a veure què m’havia cregut, i que em tancaríeu a la masmorra (que pel cert, no sé on és) si la meva insubordinació continuava. Com que em sembla que no em vau escoltar (com gairebé sempre) aquí us la torno a posar:

Ja l’agafen i me’l lliguem

i el duen a la presó.

- Senyor batlle, senyor batlle,

per què em dus a la presó?

- A la presó no t’hi porto

ni per lladre ni traïdor,

sinó perquè vull que em diguis

d’on has tretes tantes flors.

-Senyor batlle, les he tretes

de les pedres del meu cor.

Senyor batlle, les he tretes

de les pedres del meu cor.

Apa, ja està! A veure si ho enteneu! Una altra cosa: ja fa molts dies que ens passegem per Còrsega i em sembla que ja tothom s’ha impregnat de la bellesa incomparable d’aquesta illa. Que us en sembla, si enfilem cap a Nàpols? Després, per terra, naturalment, ens podríem arribar a Pompeia.

Fa, senyor Capità?

[@more@]

Tweet

Estimat Grumet:

Em vaig comprometre ahir a fer jo els informes dels dies senars. Així, doncs, començo.

Val a dir que no tinc gens de traça en aquestes coses i, a més, no en tinc l’hàbit. Suposo que, de mica en mica, aniré agafant un pèl d’embranzida, no dic pas semblant a la teva -que en tens molta, com he pogut constatar- però sí un pessic de lleugeresa en això de fer anar la ploma.

Sé que estàs ben astorat, ben perplex, davant del meu suposat canvi. I és d’això, precisament, del que et vull parlar, encara que no t’ho podré explicar tot de cop. Deixa’m dir-te avui, només, que no és un fet tan recent com et penses. M’explico:

Recordo com si fos ahir un informe que em vas fer (el nº32) en què em narraves com, des del pal més alt i amb l’amable companyia d’una dama encisadora, tu i ella vau canviar el vaixell només amb la mirada. Vaig llegir el teu informe amb les portes de l’ànima completament badades. No sé pas quantes vegades el vaig llegir! Llegia i ho veia tot. I llegia i llegia, i com més llegia més clar ho veia: tota l’escampadissa de flors per la coberta, els arbres, les herbes aromàtiques, la gespa acabada de regar… I en el meu cor eixoc hi naixien colors, fragàncies, ombres benignes… No en vaig parlar a ningú, és clar. Costa recuperar la veu després de tant de temps de silenci enterc.

Ja t’ho aniré explicant -si en sé- més endavant. Encara tinc un nus al cor i al coll quan recordo aquest fet. Només volia reproduir aquí uns versos que sempre m’han agradat molt. I com que alguns amics nostres, aquests darrers dies, han citat Fernando Pessoa, jo també goso fer-ho. És un poeta de Portugal, terra de magnífics mariners. Pessoa parla molt millor que jo. Li cedeixo, doncs, la paraula:

Dóna’m lliris

i roses també.

Dóna’m roses, roses

i lliris també.

Crissantems, dàlies,

violetes,

i per sobre de totes les flors

els girasols.

Llança-me-les a mans plenes

al damunt de l’ànima.

Dóna’m roses, roses

i lliris també…

Au, ja està bé per avui. Hauràs de deixar que em vagi entrenant en aquest art de l’escriptura, benvolgut Grumet…

el Capità

[@more@]

Tweet

Senyor Capità:

Estic que no toco vores (com diria el meu avi). Estic sorprès. Desconcertat. No m’ho acabo. No m’ho puc acabar. Em sembla que somnio. Collons, quins cops amagats que teniu!

O sigui que sou capaç de parlar. O sigui que podeu convidar a cava i ser un amfitrió perfecte. O sigui que podeu ser amable. O sigui que podeu ballar amb belles dames. O sigui que podeu somriure i mantenir plàcides converses a la llum de la lluna la pruna vestida de dol. O sigui que sou persona. Ves, qui ho havia de dir…

I no és que que no me n’alegri, eh! Cony, si és el que jo volia, el que jo buscava, ja us ho vaig dir en el meu darrer informe que em teníeu amoïnat (en el "meu" últim informe, perquè l’últim-últim el va fer el Lloro, molt amic meu com vau tenir ocasió de constatar).

Bé, el cas és que encara em dura el desconcert. A hores d’ara -que ja han passat unes quantes hores de la feta- no em sorprèn tant el fet en si mateix com la raó que vau donar per haver mantingut el vostres silenci de marbre durant centúries i més centúries. Em van quedar gravades al cervell, les vostres paraules. Com martellades:

"És que, en tants anys, ningú no m’havia donat mai les gràcies.
I, dels contes, ja no me’n recordava."

Collons! És molt fort, això, Capità! La tripulació sencera (i jo el que més) està cap cota i avergonyida… Em pregunto per quins estranys camins ens podem descuidar de les persones que tenim més a prop, com podem carregar les tintes contra elles sense atinar en el que de debò necessiten… Collons!

Bé, i ara què faig, amb els informes, senyor Capità?

[@more@]

Tweet