Tweet

Sóc el Lloroooooooooo!!! Sí senyor, què passaaaaaaaaa???

Jo ja us ho vaig dir, que piravaaaaaaa!!! Patia pel Vaixell, què voleu que us diguiii??? I passo a informar-vos: en la nostra absència, més llarga que un dia sense pa, els nostres amics l'han cuidat molt bé, el Vaixell, però els dos últims informes han desaparegut. Sí. Desapareguts. Míssings. Jo ja us vaig advertir que el fantasma del Vaixell camparia per aquí més content que un gínjol, sense la presència d'un servidor que sóc l'únic que el manté a ratlla, i així mateix ha anat: apa, dos informes a fer punyetes! Hosti, tan macos que eren. Snif.

Més enllà d'això que us acabo d'explicar, passo a donar-vos les raons de la meva fugida. Vull dir del meu retorn al Vaixell, que és casa meva (i casa vostra, si és que hi ha cases d'algúúúú…). O séase:

Vale que havíem d'observar ben observat l'estat general dels mars i els oceans amb això que ens ve al damunt i que alguns anomenen "canvi climàtic". Jo no. Jo ho anomeno "pèrdua de seny", mai no he suportat els eufemismes, hòstia! Què deiaaa???… Ah, sí: quan ens vau proposar, al Grumet i a mi, anar a donar una ullada marítima amb lanxa motora, jo ja us ho vaig advertir:

"Senyor Capità, jo sempre a les vostres ordres, però us adverteixo que llegint el diari ja en tinc prou, vull dir que no sóc com sant tomàs, aquell que si no ho veia no ho creia, no, no, no, però si el Grumet ve amb vós jo vaig on vagi la seva espatlla, encara que si el que veig no m'agrada -i sé que no m'agradarà- aviso que agafaré la bandera de la meva independència i tornaré a casa. Avisooo!!!"

I aquí em teniu. A caseta. Ja n'he tingut prou, de parets de gel que cauen soles i d'icebergs que s'enfonsen com per art d'encanteri. Encara bo que em vaig poder escapar, gràcies a les meves gràcils ales, d'aquell bloc de glaç que se'ns va tirar al damunt allà dalt, a Groenlàndia, hòstima, tu, que de l'ensurt que em vaig endur vaig estar tartamunt una setmana sencera.

I allà baix, a l'Antàrtida, la cosa fa pena de mirar. I com que un servidor només vol utilitzar els ulls que nostrusenyor li ha donat per veure coses boniques, me n'he tornat al Vaixell.

Oooooooh, quin plaer, tota la coberta plena de flors, com sempreeeeee!!! I quins arbres més ufanosoooooooooos!!! Qui els ha regaaaaaaaaaat???

D'aixòòò… Me'n vaig a banyar amb els dofiiiiiiiiins!!!… On és el meu banyador preferiiit???… No, el de floretes, no… el de ratlles, tampoc… el de topos, tampoc… òndia, on el vaig ficar, el de farbalaaaaaaaans???… Araaaaaaaa!!! Ciscoooooooooooo, prepara un bon dinar mentre em banyo, valeeeeeeeeee???

Holaaaaa, dofiiiiiiiiiiiiiiiiins!!! Ves que viiiiiiiiiiiiiiiinc!!!

Ah, sí, adéu-siau, Capitàaaaaaaaaa!!!

Iuuuuuuhuuuuuuuuuuuuuuu!!!

el Lloro 

[@more@]

Tweet

Ahir em vingueren a veure dos nois joves i ferms i amb les idees clares. Saben que escric des de fa temps i que molta gent llegeix el que escric perquè, a hores d’ara, l’invent d’Internet ni té límits ni té fronteres (val a dir que és, aquesta, una gràcia infinita que se’ls va escapar als responsables de l’invent). Deia que em van venir a veure, i que vam seure, i que vam xerrar sense presses, que és l’única manera que les persones tenim per poder posar atenció les unes en les altres.

Ho remarco: sense presses i posant atenció en qui tenim al davant. Ho remarco perquè s’ho apunti, senyor Rector, i perquè ho apliqui, i perquè ho transmeti al senyor Vice-Rector, i al senyor Vice-Rector Adjunt, i als degans i les deganes de les diverses facultats, i als professors i les professores, i als administratius i les administratives, i als bidells, i al personal de neteja, i als arbres del campus universitari, i a la gespa sencera, si s’escau.

Aquests dos nois que em vingueren a veure, joves i ferms i amb les idees clares -com li he dit abans- tenien a la mirada un pòsit de tristesa, de malestar, d’angoixa, que em va disparar totes les alarmes. El motiu dels seus mals? Molt senzill: necessiten respecte.

Jo tenia entès que la grandesa de qualsevol universitat és fomentar precisament el respecte a través de l’estudi de la ciència i de les humanitats, a través de l’enriquidor món del saber, a través del coneixement. I es veu que no. I no sap, senyor Rector, com m’entristeix la notícia.

M’explicaren els dos nois, amb una veu clara i amb les mirades més netes que he vist mai, que són transexuals. Masculins, matisaren. I què?, els vaig preguntar jo. A continuació, vaig haver d’escoltar, al·lucinat, un relat inacabable de fets viscuts a la UAB, de paraules en boca de personal de tot tipus de la UAB, d’insults rebuts de tota mena i color, que només es poden resumir d’una manera: humiliació permanent per a ells, per als diferents. Tot escontant-los, em venien unes ganes tremendes de cremar el meu títol universitari. No senyor, jo no sóc d’eixe món. I vergonya em fa haver-me passejat per aquestes aules i haver pres el sol ajagut a la gespa d’un campus que vaig estimar tant. Vergonya!

¿Com és possible, senyor Rector, que els professors es neguin a canviar-los el nom en les llistes, simplement per anomenar-los com ells volen ser anomenats, si això no representa cap mena d’entrebanc legal? ¿Com és possible que no respectin la voluntat de dir-los tal com ells volen dir-se si fins i tot respecten dir Pep a un Josep, dir Cesc a un Francesc, dir Suso -què collons vol dir "Suso"?- a un Jesús? M’ho vol explicar?

¿Em vol explicar què coi representa que tot un senyor Vice-Rector Adjunt els vingui a dir que no arreglaran res mentre només siguin dos i que si volen aconseguir alguna cosa muntin un ciri ben muntat, amb recollida de signatures i manifestació incloses? ¿Em vol explicar per què aquests dos nois han de viure tant de daltabaix per un problema que el senyor abans citat podria resoldre amb una sola trucada o traient el tema a la reunió que pertoqui?

¿Què coi vol dir que només són dos i que, per dos, ningú no canviarà la insensatesa pel respecte? Miri, senyor Rector: Galileu era un de sol i, malgrat aquesta precarietat, la Terra ja girava i ha continuat girant després que ell advertís el fet!

Vaig una mica més lluny: M’he informat. M’he passat el matí fent gestions. I m’he assabentat, de bona tinta (vull dir de bona veu), que a una facultat de la UB (la central, tal com en dèiem abans), en un cas idèntic, el Cap d’Estudis in person va trucar la persona afectada per oferir-li la solució de canviar-li el nom a les llistes i evitar-li així la vergonya permanent d’haver d’explicar intimitats que no importen a ningú. I, d’aquesta actitud, jo en dic una actitud normal, senyor Rector, perquè ser sensible no hauria de ser, de cap manera, una actitud excepcional.

El respecte, la sensibilitat, la voluntat de posar-se en la pell d’una altra persona, són tot un seguit de qualitats que hauríem de mirar, entre tots, que formessin part de la nostra quotidianitat, i més en una universitat, on jo tenia entès que les persones en sortien més persones. Més sàvies, vull dir. En conseqüència, més persones.

Tampoc em valen, en el cas que li estic explicant, les paraules pronunciades pel senyor Síndic de Greuges de la seva universitat, senyor Rector: Va, no us ho agafeu així, cal tenir paciència… Paciència? ¿Qui gosa parlar de paciència a dos nois que mai no se’n van a dormir sense haver hagut de donar mil explicacions pel fet de no coincidir amb el seu carnet d’identitat? ¿Per què no fa el senyor Síndic de Greuges de la UAB la feina que li pertoca i, d’aquesta manera, tots plegats farem mans i mànigues per mantenir-lo en un càrrec que sembla ser que no sap encara per què serveix?

Senyor Rector: l’actitud de la UAB al davant dels fets que li exposo és un insult. Un insult a les persones. Un insult a un món que la universitat hauria de voler millor. Un insult. Perquè els insults, senyor Rector, no són només les grolleries que aquests dos nois han d’aguantar cada dia. L’insult més gros, el més ofensiu, el més terrible és que la UAB mantingui una actitud tan allunyada d’allò que hauria de tenir més viu: els avenços en el món del saber i la formació de millors persones.

Tot plegat em fa una profunda pena, ja li ho he dit. Però, lluny de callar i mastegar gemecs, li adreço aquesta carta perquè jo vaig sortir d’aquest campus amb la ferma convicció que mai no callaria al davant de la injustícia. De cap mena. Gràcies per haver-me llegit (en el supòsit que hagi arribat fins al final).

Amb tot el respecte,

el Grumet

[@more@]

Tweet

Estic emprenyat! No diré que estic amb l’estat anímic alterat, ni amb el sistema nerviós electritzat, ni amb l’interior convuls; ja sé que ho podria dir així però no em dóna la gana: estic emprenyat! Que no em dóna la gana també ho podria dir d’una altra manera (no em ve de gust, no em surt de l’ànima) però ho dic tal com raja: no em dóna la gana!

Vós em preguntareu que què cony em passa. També podríeu sotmetre’m a interrogatori de manera més fina: què t’altera, Grumet?, què et fa eixir de polleguera, Grumet?, hi ha res que t’hagi molestat de manera punyent, Grumet? Però com que els capitans com vós sou gent que va de dret al gra, em direu ras i curt: Què cony et passa?

I jo us diré que ja està bé, home!, que n’estic fins als collons! (no us diré que n’estic fins a l’entrecuix, ni que n’estic fins als genitals, ni que n’estic fins a l’aparell reproductor masculí, ni que n’estic fins al baix ventre, no senyor: n’estic fins als collons!).

I n’estic fins als collons perquè l’Espanya negra continua sent l’Espanya negra de sempre, la mateixa que munta manifestacions quan algú gosa retirar del seu lloc, encara, escultures eqüestres dedicades a un general assassí, d’algunes places públiques on, des de fa massa anys, encara hi havia posat un monument al terrorisme (sí senyor: al terrorisme!), amb pedestal i cavall inclòs. La mateixa Espanya negra que defensa encara l’existència d’un Valle de los Caídos denigrant, dient que cal conservar-lo per les seves qualitats artístiques (artístiques!). La mateixa Espanya negra que quan munta un casament de la filla ho fa al cementiri on jeuen les restes del pare d’un dels convidats il·lustres que du el títol de monarca (sí senyor: estimen tant el món de l’art, que munten un casament en un cementiri!) La mateixa Espanya negra que va assassinar i continuaria assassinant Federico García Lorca.

I ara, resulta que aquesta Espanya negra (per a mi que porta dol per si mateixa), li ha muntat un cristo al senyor Rubianes. Perquè aquest senyor (creador d’un espectacle magnífic sobre l’Espanya negra que García Lorca detestava) no ha tingut la decència de dir per televisió: mirin, escoltin, comencin a passar, sense pressa però sense pausa, cap aquell indret íntim i retret antigament anomenat comuna i, si volen, poden endur-s’hi el seu ofici, vell i necessari, segons diuen alguns, que consisteix a oferir el propi cos a qui pagui puntualment amb bitllets nous de trinca acabats de sortir de la Casa de la Moneda. No senyor! Ho ha dit d’una altra manera. I no pas per falta de recursos lingüístics, no (qui el coneix bé sap que n’hi sobren) sinó perquè deu dur al cim una emprenyada monumental semblant a la meva i a la de milions de ciutadans intrínsicament democràtics. Ras i curt, ha dit: Que se vaya a la mierda la puta España!

I ja la tenim liada. Si Federico aixequés el cap…!

[@more@]

Tweet

Em teniu admirat. I ja no sé si vós heu canviat molt o si sóc jo que, al principi, no us sabia mirar i, per tant, no us sabia veure, o si sóc jo que em vaig fent gran i que començo a embadalir-me amb les coses més senzilles que -com em vau dir un dia- són les més importants.

Fa hores que estic encimbellat aquí dalt només pel plaer de veure com dirigiu la maniobra lenta, difícil, de travessar el Canal de Panamà. La veu segura. Les ordres precises. Les aturades justes per deixar que les comportes ens emparin i l’aigua de l’oceà vagi pujant per salvar la diferència d’alçada que hi ha entre l’Atlàntic i el Pacífic. Res no us distreu. Però sabeu ben cert que, al vostre darrere, la vida del Vaixell no s’atura, sabeu que la gent va i ve, i s’ajeu a prendre el sol a coberta, i ronda per la cuina per veure què ens prepara en Cisco o llegeix ben tranquil·la un bon llibre a sota dels magnoliers de popa. I se us nota una alegria íntima en tenir aquestes certeses, i conduïu la nau amb més alegria que mai.

I em recordeu un port. Potser perquè, a hores d’ara, el Vaixell és vaixell i port al mateix temps, i he arribat a la conclusió que no hi ha res més bell que tenir el viatge i la casa al mateix lloc.

I tot plegat em fa pensar en un port gironí que sempre ens espera quan toquem terra, un port entranyable -d’aquests que són vaixell i port al mateix temps- un port que alguns anomenen balneari i d’altres casa de colònies, on el més important és la magnífica hospitalitat que s’hi respira i el viatge plaent, intens, que allí fem tots plegats sense moure’ns de lloc.

I ja no sé si somnio o si, realment, la vida pot ser això, senyor Capità.

[@more@]

Tweet

Sóc jooooooooooooooooooo!!!

Vull dir que sóc el Lloro, per si no us n’havíeu adonat, encara que em penso que sí, que des de la primera ratlla que ja heu pensat en mi, perquè hi ha coses que no es poden dissimular, oi, senyor Capità?, no es poden dissimular de cap de les maneres, ni falta que fa, dissimular-les, perquè a veure per què carai hem de dissimular qui som i com som, oi? ja n’hi ha prou, de disfressats, pel món, jo no penso pas disfressar-me, que per alguna cosa Nostrusenyor em va fer virolat i úniiiiiic!!!

I ara us preguntareu que per què cordons faig jo l’informe i no el Grumet; doncs mireu, el faig jo perquè el faig jo, i el Grumet no el fa perquè no el fa. És així de senzill i no serà pas un servidor qui ho compliqui, perquè també podria començar-vos a explicar menudalles quotidianes com fa tanta i tanta gent, que acaba atabalent-te d’allò més tot plegat per no dir res, i jo no sóc pas així, jo atabalo poc, vull dir que, si fos per mi, per voluntat pròpia no atabalaria gens, un servidor mai dels mais no ha volgut assemblar-se a tota aquesta llarguíssima llista d’éssers humans que xerren, xerren, i acaben per no dir res Jo, si no hagués de dir res, callaria i llestos.

Resumint: sóc jo i no el Grumet perquè el Grumet no hi és i no fa l’informe i jo sí que hi sóc i sí que el faig. És així de simple. Així de senzill. I no penso afegir-hi ni una coma, ni una lletra, ni una paraula, ni una frase, ni un sintagma nominal ni tan sols verbal. El que sí que vull deixar dit és que a hores d’ara, la humanitat sencera està massa avesada a que li expliquin obvietats, però jo em nego a pujar al carro dels que baden la boca per dir poca cosa, de vegades no res.

O sigui que, donant voltes a tot això, m’he dit Lloro fés el favor d’agafar ploma i tinter que has de dir al senyor Capità una cosa ben transcendental. Així ho he fet i, per si de cas, ho repeteixo. Senyor Capitààààààà:

Sóc jooooooooooooooooo!!!

Una reverència, senyor Capità. O dues.

el Lloro

[@more@]

Tweet

Tinc males notícies. Sí. Ho sento. Les coses no rutllen.

Ahir, l’albatros que cada dia ens du el diari em va fer arribar també una carta que em va posar profundament trist. Me l’escriu una dona encantadora, sensible, ferma, que du a la pell la tossuderia i la sòlida voluntat que només es poden tenir quan se sap que la raó ens acompanya.

Me l’estimo molt aquesta dona de posat reflexiu i de veu que no tremola. I l’admiro. Admiro la tenacitat de la seva lluita per conservar un bocí del seu poble amb una mica de dignitat. Ara, el seu poble s’ha convertit en una ciutat immensa, en un ventre que ha engolit centenars de milers de persones, talment una gran balena sense massa miraments, però per a ella, per a la dona de què us parlo, sempre ha estat i sempre serà aquell poble entranyable on hi ha ancorats els records sencers de tota una vida viscuda entre els seus carrers i les seves cases velles, entre el brogit del mercat i el silenci d’antics camps verdíssims, llargs i amples i fèrtils com no n’hi ha hagut d’altres en tot el Mediterrani. I si algú encara no ho sap, això, que ho comenci a saber.

Potser em direu que no m’escau la melangia, Capità. Però mireu, hi ha coses que em trasbalsen. I que també m’admiren, ja us ho he dit. Amb el vostre permís, he pensat que avui aprofitaré -i no ho havia fet mai fins ara- la tribuna que m’ofereixen aquests informes que m’obligueu a escriure periòdicament, per fer pública la carta que he rebut. Crec que no puc retre millor homenatge a la dona que l’ha escrita:

Estimat Grumet:

L’Hospitalet de Llobregat, una de les ciutats més malmeses pel desori urbanístic de la segona meitat del segle XX, continua sent víctima de decisions ben discutibles en matèria d’edificació. El Barri Antic d’aquesta ciutat, concretament, hauria d’estar especialment protegit pels actuals responsables del consistori municipal, sobretot tenint en compte que està format per edificis vells i carrers estrets (alguns esgaiats, seguint el traçat de les antigues rieres).

Els veïns d’aquest barri veiem amb preocupació com des de l’Ajuntament es planifica l’edificació de pisos en zones que, fa pocs anys, es consideraven zones per ajardinament (hi ha un solar entre els carrers Roselles, Provença i Santa Anna que corre aquest perill) i també com la nova amplària del carrer Major no afecta tothom per igual (recentment s’hi ha construït un edifici que no compleix la normativa vigent).

El malestar que aquestes actuacions creen entre el veïnat ha fet que ens n’hàgim anat a queixar a l’Ajuntament, rebent com a resposta que les decisions ja estan preses perquè els plens del consistori per discutir-les ja s’han fet. Els veïns afectats volem denunciar que no vam ser avisats quan es van convocar aquests plens i també voldríem deixar dit que els polítics tenen l’obligació d’exercir la democràcia (és a dir el respecte a l’opinió dels ciutadans) cada dia, constantment. Sembla que només es recorden d’aquesta paraula un cop cada quatre anys, quan ens criden a eleccions.

I el pitjor del cas, senyor Capità, és que molt em temo que -a part de totes les altres- la darrera afirmació d’aquesta carta és rotundament certa. Quina tristesa, oi?

[@more@]

Tweet

Sóc jooo, vull dir que sóc el Lloro i que em disposo a fer l’informe nº 74 perquè encara que ses eminències continuïn dormint o hivernant o tant me fot què, jo ja n’estic tip, de tanta letàrgia a alta mar, que si no fos per aquesta gent tan collonuda que ha anat donant vida a aquest vaixell durant més de quatre mesos, això ja semblaria un vaixell fantasma i, a mi, els fantasmes no m’han fet mai peça. Les bruixes tampoc me’n fan, de peça, feia molt de temps que no ho deia i necessitava dir-ho, potser pensareu que no ve a tomb però a mi m’és ben igual el que ve a tomb i el que no hi ve perquè jo em disposo de nou a anar i a venir tant i tant com em doni la gana, que ja està bé de tant de silenci, de tanta melangia, de tanta fantasmagoria, de tants romanços en definitiva, home jaaaa!!!

Vull començar parlant (què dius, Cisco?, que ja fa estona que parlo?, i que no ho saps tu, que totes les grans obres porten un pròleg al davant?), deia que vull començar parlant d’un esdeveniment de luxe, potser vós, Capità, i tu, capdetrons de Grumet, no us n’heu assabentat, però ja va sent hora que us penetri ben penetrat a dins del cervell i de l’ànima que allà en una establia ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet… (no, Cisco, no arriba el Nadal…, cony, deixa’m parlaaar!!!), deia que ha nascut un minyonet bonic i eixerit a qui anomenen OLEGUER, i que jo sé que va venir d’un estel, que sí, que sí, que jo ho sé, que va ser en una nit de somni, mirant un cel poblat d’estels que queien, que la seva mare va formular un desig, i resulta que un estel, mentre queia, se la va mirar, i va dir aquest desig el compliré jo, perquè sí, perquè em ve de gust, perquè la gent de vegades demana coses molt tontes, nicieses i estupideses, però la mare de l’Oleguer ha demanat que l’Oleguer sigui, i l’Oleguer serà. I l’Oleguer ja és, i ja és aquí, al Vaixell, més xiroi que un pèsol, bonic com una rosada de primaveraaaa!!!

Ara digueu-me, missenyor Capità i missenyor Grumet, si no hi ha un motiu ben ferm perquè tots plegats (els que hem callat durant tant de temps, vull dir) deixem de fer el pallús i preparem una festassa per todo lo alto, aquí, al Vaixell, per donar la benvinguda a l’Oleguer, per felicitar de tot cor la seva mare (Isneeeeeeel, iuhuuuuuu!!!) i, de passada per agrair a tants i tants amics i amigues que ens hagin mantingut la nau viva malgrat el nostre estat moribund, òndia jaaa!!!

Vinga, ànsiaaaa!!! Ciscooo, t’encarregaràs del sopaaaar? De luxe, eeeh!!! De luxe, de luxeee!!!… Tineeeeet!!! Vull la coberta neta com una patena, em seeents???… I busca les tovalles de fil i els canelobres de plataaa!!! Jo m’encarregaré dels centres de flors per guarnir les tauleeeees!!!

Grumeeeeeeeet!!! Plega de fer el dropo i desperta el Senyor Capità, cooony!!!… No pretendràs que ho faci tot jo, oiii???

Què dius? (ep, nois, que ja es despertaaa!!!)… Diu que no cridi tant. Això vol dir que ja està despert, sí, sí… Ep, Capità… Òndia, vós per aquí… Què?… Que esteu atabalat?… Ah… No ho sé, jo, qui parlava… Ves a mi què m’expliqueu… Jo estava aquí, fent ganxet… Escolteuuuuuuuuuuuuu!!! Us encarregareu de la begudaaaaaaaaaaaaa???

Reverencialment, senyor Capitààà!!!

[@more@]

Tweet

Doncs sí, un servidor té mòbil. Què passa?

Ja sé que vós sou un afèrrim enemic d’eixes modernitats i que considereu impagable el privilegi de poder ser, encara, una persona il·localitzable. Però jo sóc d’una altra generació, què voleu que us digui?

Bé. El que us volia explicar és que ahir a la nit em va passar una cosa meravellosa, això és: em sona el mòbil amb musiqueta de missatge, l’agafo, el miro i… hòstima! Un missatge en blanc! Sí senyor! I d’un molt bon amic meu!

I vaig pensar: Grumet, les coses comencen a anar bé, guaita tu quina alegria, un amic et recorda que es recorda de tu i, a sobre, et dóna la llibertat d’omplir tu solet el missatge amb les paraules que et donin la gana! Això és un amic, ostres, tu!

Però ho vaig voler constatar, no per res, és que un no s’acaba de creure que les persones li hagin agafat el tranquillu a això de relacionar-se les unes amb les altres, sabeu? I vaig i li truco. I li pregunto si ho he entès bé. I va i em diu que de primera, Grumet, renoi nano i tant que ho has entès!, au, omple’l tu amb el que el vulguis omplir i brinda amb cava que tal dia farà un any!

I vaig pensar que tinc uns amics que no me’ls mereixo, Capità, va de veres que no me’ls mereixo. I encara tinc una llagrimeta tonta, aquí, que em fa veure borrosa la badia de Cadis. Ves quines coses que passen, oi, Capità? Mai no les podreu saber, si no us compreu un mòbil…

[@more@]

Tweet

GRUMET: Gràcies, gràcies… I ara té la paraula el senyor Capità.

CAPITÀ: Moltes gràcies, Grumet.

Senyores, senyors, estimats amics, companys entranyables de viatge: Per a mi és un autèntic plaer però, per damunt de tot, un gran honor poder adreçar aquestes modestes paraules a la nostra amiga Isnel.

Avui és un dia especial, molt especial. Val a dir que, darrerament, visc coses especials a dojo. Sé -perquè ja me la conec una mica- que la Isnel està emocionada. Jo també ho estaria en el seu lloc perquè, en els temps que corren, no és pas poca cosa anar a recollir un premi en Vaixell, duent al darrere i al costat -sobretot al costat- una tripulació sencera i una muntanya d’amigues i d’amics. Ho entenc.

Ara bé, aprofito l’avinentesa de gaudir de la paraula que el Grumet m’ha cedit per manifestar que no, que les coses no han anat ben bé així, que allò que és realment insòlit és que un Vaixell com el nostre hagi pogut viure l’experiència impagable d’acompanyar la Isnel en un llarg i fantàstic viatge, i que ella, amb els seus dons, hagi volgut concedir-nos el plaer d’aquest camí de mar brillant com el vestit que du posat, i que ens hagi permès viure durant molts dies el miracle de veure tothom emocionat i frisós, uns mirant impacients per proa per albirar abans que ningú la costa valenciana, d’altres cantant cançons i recitant poemes i entretenint la gana de la millor manera possible, un Lloro cosint perles, un gatet com un sol petit fent d’ajudant de sastre, un Grumet encaparrat en com diantre muntarem el pessebre… En definitiva, entretenint-nos com bonament podíem fins arribar a València. Tot això, Isnel, estimada Isnel, no té preu ni es paga amb res. Perquè molt més bonic que la il·lusió mateixa és permetre als altres que la puguin compartir amb nosaltres. Crec que és de justícia que tots, tots, et donem públicament les gràcies.

I ara voldria dir una petita cosa sobre el premi que acabes de rebre: No he llegit el llibre encara però estic més que segur que és un premi merescut. I no n’estic segur per quedar bé, no, no, n’estic segur perquè et conec el poder de la mirada. Tens mirada profunda per veure les coses fins al fons del fons i tens mirada creativa perquè habita en tu la màgia de transformar la realitat. Molts i moltes escriuen bé. Una altra cosa és tenir coses interessants, boniques, profundes, càlides, fantàstiques, colpidores, per dir.

Encara recordo, estimada Isnel, aquell dia en què tu i el Grumet, fent-vos mútuament una entranyable companyia, em vau transformar el Vaixell. I, de retruc, em vau transformar a mi. A la meva edat, ja no puc aspirar a res més que veure el que veig cada dia, això és, la meva nau convertida en un jardí flotant, en una mena de paradís on tota la gent que busca companyia, la troba. A aquesta màgia, que es va escolar Vaixell endins des del primer dia que tu hi vas pujar, dec haver recuperat la veu. Aquesta veu un pèl ronca i cansada que ara escolteu i que avui aprofito per fer-te, Isnel, aquest sentit acatament.

Llarga vida i llargs èxits, Isnel, amiga.

Alceu-vos tots i acompanyeu-me, sisplau. Brindem!

[@more@]

Tweet