Senyor Rector:
Ahir em vingueren a veure dos nois joves i ferms i amb les idees clares. Saben que escric des de fa temps i que molta gent llegeix el que escric perquè, a hores d’ara, l’invent d’Internet ni té límits ni té fronteres (val a dir que és, aquesta, una gràcia infinita que se’ls va escapar als responsables de l’invent). Deia que em van venir a veure, i que vam seure, i que vam xerrar sense presses, que és l’única manera que les persones tenim per poder posar atenció les unes en les altres.
Ho remarco: sense presses i posant atenció en qui tenim al davant. Ho remarco perquè s’ho apunti, senyor Rector, i perquè ho apliqui, i perquè ho transmeti al senyor Vice-Rector, i al senyor Vice-Rector Adjunt, i als degans i les deganes de les diverses facultats, i als professors i les professores, i als administratius i les administratives, i als bidells, i al personal de neteja, i als arbres del campus universitari, i a la gespa sencera, si s’escau.
Aquests dos nois que em vingueren a veure, joves i ferms i amb les idees clares -com li he dit abans- tenien a la mirada un pòsit de tristesa, de malestar, d’angoixa, que em va disparar totes les alarmes. El motiu dels seus mals? Molt senzill: necessiten respecte.
Jo tenia entès que la grandesa de qualsevol universitat és fomentar precisament el respecte a través de l’estudi de la ciència i de les humanitats, a través de l’enriquidor món del saber, a través del coneixement. I es veu que no. I no sap, senyor Rector, com m’entristeix la notícia.
M’explicaren els dos nois, amb una veu clara i amb les mirades més netes que he vist mai, que són transexuals. Masculins, matisaren. I què?, els vaig preguntar jo. A continuació, vaig haver d’escoltar, al·lucinat, un relat inacabable de fets viscuts a la UAB, de paraules en boca de personal de tot tipus de la UAB, d’insults rebuts de tota mena i color, que només es poden resumir d’una manera: humiliació permanent per a ells, per als diferents. Tot escontant-los, em venien unes ganes tremendes de cremar el meu títol universitari. No senyor, jo no sóc d’eixe món. I vergonya em fa haver-me passejat per aquestes aules i haver pres el sol ajagut a la gespa d’un campus que vaig estimar tant. Vergonya!
¿Com és possible, senyor Rector, que els professors es neguin a canviar-los el nom en les llistes, simplement per anomenar-los com ells volen ser anomenats, si això no representa cap mena d’entrebanc legal? ¿Com és possible que no respectin la voluntat de dir-los tal com ells volen dir-se si fins i tot respecten dir Pep a un Josep, dir Cesc a un Francesc, dir Suso -què collons vol dir "Suso"?- a un Jesús? M’ho vol explicar?
¿Em vol explicar què coi representa que tot un senyor Vice-Rector Adjunt els vingui a dir que no arreglaran res mentre només siguin dos i que si volen aconseguir alguna cosa muntin un ciri ben muntat, amb recollida de signatures i manifestació incloses? ¿Em vol explicar per què aquests dos nois han de viure tant de daltabaix per un problema que el senyor abans citat podria resoldre amb una sola trucada o traient el tema a la reunió que pertoqui?
¿Què coi vol dir que només són dos i que, per dos, ningú no canviarà la insensatesa pel respecte? Miri, senyor Rector: Galileu era un de sol i, malgrat aquesta precarietat, la Terra ja girava i ha continuat girant després que ell advertís el fet!
Vaig una mica més lluny: M’he informat. M’he passat el matí fent gestions. I m’he assabentat, de bona tinta (vull dir de bona veu), que a una facultat de la UB (la central, tal com en dèiem abans), en un cas idèntic, el Cap d’Estudis in person va trucar la persona afectada per oferir-li la solució de canviar-li el nom a les llistes i evitar-li així la vergonya permanent d’haver d’explicar intimitats que no importen a ningú. I, d’aquesta actitud, jo en dic una actitud normal, senyor Rector, perquè ser sensible no hauria de ser, de cap manera, una actitud excepcional.
El respecte, la sensibilitat, la voluntat de posar-se en la pell d’una altra persona, són tot un seguit de qualitats que hauríem de mirar, entre tots, que formessin part de la nostra quotidianitat, i més en una universitat, on jo tenia entès que les persones en sortien més persones. Més sàvies, vull dir. En conseqüència, més persones.
Tampoc em valen, en el cas que li estic explicant, les paraules pronunciades pel senyor Síndic de Greuges de la seva universitat, senyor Rector: Va, no us ho agafeu així, cal tenir paciència… Paciència? ¿Qui gosa parlar de paciència a dos nois que mai no se’n van a dormir sense haver hagut de donar mil explicacions pel fet de no coincidir amb el seu carnet d’identitat? ¿Per què no fa el senyor Síndic de Greuges de la UAB la feina que li pertoca i, d’aquesta manera, tots plegats farem mans i mànigues per mantenir-lo en un càrrec que sembla ser que no sap encara per què serveix?
Senyor Rector: l’actitud de la UAB al davant dels fets que li exposo és un insult. Un insult a les persones. Un insult a un món que la universitat hauria de voler millor. Un insult. Perquè els insults, senyor Rector, no són només les grolleries que aquests dos nois han d’aguantar cada dia. L’insult més gros, el més ofensiu, el més terrible és que la UAB mantingui una actitud tan allunyada d’allò que hauria de tenir més viu: els avenços en el món del saber i la formació de millors persones.
Tot plegat em fa una profunda pena, ja li ho he dit. Però, lluny de callar i mastegar gemecs, li adreço aquesta carta perquè jo vaig sortir d’aquest campus amb la ferma convicció que mai no callaria al davant de la injustícia. De cap mena. Gràcies per haver-me llegit (en el supòsit que hagi arribat fins al final).
Amb tot el respecte,
el Grumet
[@more@]
